El passat 1 d'octubre de 2017, amb els
comptes de la Generalitat de Catalunya intervinguts, les forces d'ocupació repartides per tot el
territori i un clima 100% hostil per part de l'Estat Español,
Catalunya va dur a terme un referèndum d'autodeterminació. Amb tot
vam viure a Catalunya una jornada sense precedents. Tant pel que
significava i implicava la votació, com per la barbàrie viscuda per
molts catalans.
Avui fa just una setmana. No hi ha prou paraules per descriure
tots els successos ocorreguts al llarg d'aquella jornada. Alguns ho
van aprovar i defensar, però la immensa majoria de catalans ho vam
viure amb perplexitat i animadversió.
Personalment considero que en el
sentiment de la gent hi predominava l'empatia. Jo destacaria una
empatia en el seu estat màxim. Veure les imatges del que estava
passant en alguns col·legis electorals, no va fer que la gent es
quedés a casa per por, si no ans el contrari. Va ser un agent
motivador. Motivació i força de voluntat basades en l'empatia vers
els altres, però també basada en les ganes de defensar el que als nostres avantpassats els ha costat dècades aconseguir.
No estem parlant de bens materials ni
de millores laborals, sinó de drets fonamentals com la llibertat
d'expressió, el dret a lliure reunió, la lliure comunicació entre
persones... Però per sobre d'això, hi ha la voluntat d'un poble de decidir el seu futur, decidir quins valors han de predominar en la seva
societat, decidir de quina manera vol construir el seu país. Una voluntat que inclou
tant els que estan a favor de la independència de Catalunya com els
que no, una voluntat que inclou els que volen construir una nova
República Catalana però que respecta els que prefereixen seguir en
un Estat Monàrquic.
En definitiva, una voluntat incloent,
que defensa els drets tant dels uns com dels altres. Ni de bon tros
s'aproxima a la voluntat excloent, autoritària i repressora mostrada
per l'Estat Español.
Admirable l'actitud de la gent, sense
caure en el parany de la provocació, fins i tot després de veure
com apallissaven als seus amics, pares, àvies, alcaldes, veïns i
veïnes....i als bombers i mossos d'esquadra que van gosar posar-se
per davant del poble per protegir-lo de la policia militaritzada.
Repeteixo, admirable.
Venen uns dies intensos, tant des del
punt de vista polític com emocional. Molts hi han deixat la pell per
defensar lo seu i els seus. Ara toca ser més forts que mai, no
defallir ni en actitud ni en motivació, no caure en provocacions ni
en el menyspreu. Ningú aconseguirà humiliar-nos, perquè això ja
no va d'independència sí o independència no, ara ja és per
dignitat.
